jump to navigation

Nou llibre sobre la senyera mayo 13, 2013

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana.
1 comment so far

senyera¿És la Senyera Valenciana una bandera de dretes?

¿Representa només a la ciutat de Valéncia?

¿És real el ‘Penó de la Conquista’ de 1238?

¿El blau de la Senyera es posà durant el franquisme?

¿Fon perseguida la Senyera després de la Batalla d’Almansa?

¿Per qué la bandera de Borriana també porta la franja blava?

¿Existia una bandera de la ciutat de Valéncia distinta de la Senyera?

¿Cóm era la bandera valenciana abans de Pere el Cerimoniós?

http://senyera.wix.com/senyera

http://www.oronella.com/

Anuncios

Les festes de la Mare de Deu de la Salut, Patrimoni Immaterial de l’Humanitat noviembre 28, 2011

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana.
1 comment so far

La festivitat de la Mare de Deu de la Salut d’Algemesí, que inclou les danses de la Moixaranga, ha segut declarada patrimoni immaterial de l’Humanitat pel seu valor cultural, que passa de generació en generació.

La Mona de Pasqua abril 15, 2011

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana.
add a comment

L’assimilacionisme català, ha conseguit que un tema estrela de la televisio de totes les pasqües, siga la “ancestral” costum catalana d’unes extravagants “mones” de chocolate, transmetent-se indirectament la idea, d’una subsidiarietat de la tradicio de la mona valenciana respecte de la catalana. S’ha aplegat a escriure que “La ‘mona’ es un pastel de Pascua de tradición catalana” (“El libro de la repostería tradicional”de Ávila Granados -2003). Res de nou per atra banda.

En primer lloc, parlarém de la pressunta antiguitat de l’actual “mona” catalana, en relacio a la qual, no hem de calfar-nos massa el cap per a vore, que els catalans no poden alegar massa tradicio, en lo que ara diuen “mones” i que no son mes que falles en miniatura fetes en chocolate, a on es representen sobre tot escenes de contes classics de Walt Disney. Falta que ara diguen (¡tot es possible tractant-se d’alguns catalans!), que ells foren els introductors del cacau chocolater en America i que Walt Disney era descendent d’algun “comte-rei-emperador” català. Aço fa evidenciar a Josep Piera que “La mona de pasqua, en la tradició valenciana, no és com en altres llocs, que semblen petites falles de xocolate”. Els catalans, no obstant, li peguen la volta i Xavier Fàbregas, en “Tradicions, mites i creences dels catalans” (1979) escrigue que “les falles han desenvolupat una escultura de pastisseria, s’han convertit en unes mones de pasqua monumentals”. ¿Hauran vist els catalans als artistes fallers fotografiant les seues “monaes”, mes que mones, per a en acabant fer les falles? ¡I es que hi ha catalans que tenen la cara com un ferro!

Tornant a la serietat, resulta que la primera “mona” catalana representativa d’una escena, es de l’any 1875 i fea alusio a Joan Fiveller, antic conseller barceloní. (“De Reus a Prade i Poblet…” de Josep M. Sugranyes -2001). Curet i Payrot, en “Visions barcelonines: 1760-1860” (1954), concreta un poc mes i diu que l’autor de la “tradicional” mona catalana, fon un confiter mallorqui a qui dien Agustí Massana, qui a mitan sigle XIX, “va adaptar el “ramellet” a les tradicionals mones de Pasqua”, explicant-nos que el “ramellet” eren “figuretes, lluentins i papers de talc multicolors…templets, vaixells, carros triomfals, pagodes, mesquites, fontanes, arcades, grutes fantàstiques, etc”, que “servien de centre de taula en àpats de solemnitat”. (¡mare de deu, quina coentor!). Comprovem per tant, que la “tradicio” de les actuals “mones” catalanes, te la “venerable antiguitat” de ser un “invent” del s. XIX.

Definició de ‘mona’ de la RAE

Pareix ser, que anteriorment a les falletes de chocolate els catalans feen un pastis, no tan anormal, al que dien “mona”. Que eixa costum ya no existia en 1890, ho llegim en la p 74 del “Bulletí‎” de la “Associació d’Excursions Catalana” d’eixe any, a on parlant-se de “La mona de pascua”, es diu que “De mon temps encara estava en ús la antigua senzilla costúm de fer los nins en lo dia de Pascua de Resurrecció, un present d’una coca ab un ó més ous, segons las (sic) possibilitats del Padrí, qui era lo qui acostumava fer lo regalo (sic)”. Pot ser que en la seua desaparicio, influira un atre català, Pedro Felipe Monlau y Roca (1808-1871), qui propugnà la prohibicio de les mones en el seu llibre “Elementos de higiene pública o Arte de conservar la salud…” (1862), escriguent (p. 518) que “Es costumbre en muchos pueblos de España y del extranjero, el comer particularmente por Pascua de Flores unas tortas ó roscas, que en unas partes se llaman ‘hornazo’, y en otras ‘mona’. Consisten en una masa casi cruda, ó mal cocida en el horno, junto con huevos en cáscara. Los huevos que se emplean, además de duros, suelen ser pasados; y en algunos pueblos, á mayor abundamiento, tiñen su cáscara con varias materias colorantes que pueden muy bien hacerse nocivas, impregnando la masa del pan durante su cocción. La higiene pública desea ver suprimida, ó por lo menos reformada, esta costumbre”. Per cert, ara que esta de moda prohibir tot allo que es roin per a la salut, no sobra recordar, que una panchada aixina de chocolate, no ha de ser massa bona per als chiquets i segurament, el mal sicologic de no deixar-los-la menjar, irreversible.

Per als catalans, la “mona”, es una especie d’obligacio de fer un obsequi, en el qual quedar be. I ya se sap que aixo de furgar-se la boljaca, per als catalans, es cosa molt seria. Pere Labernia, en el “Novísimo diccionario de la Lengua Castellana, con la correspondencia Catalana” (1867), en la veu “Hornazo”, traduit com “coca de ous” diu que es un Agasajo que en algunas partes se hace al predicador el día de Pascua y consiste principalmente en tortas muy adornadas”. Ya hem vist que tambe diuen que era “obligacio” del padri. Podriem preguntar-nos ¿I quina tradicio te que el padri regale una mona? Rogeli Pedró i Fontanet i Carles Solà, contesten la pregunta en “Tradicions santcugatenques” (2004), quan en relacio a “l’obligacio de vetllar i cuidar del fillol escriuen que “No sempre ha estat la mona el simbol d’aquesta tradició. Antigament es tractava simplement d’uns fruits secs ben presentats; mes endavant es col·locaren ous sobre una mena de tortell i se n’hi posaven tants com anys tenia el fillol. Aquest obsequi es deixava de regalar quan l’infant feia la primera comunió o complia dotze anys”. Comprovem que la “tradicio” del regal de la mona per part del padri, tampoc pareix ser massa antiga. Llegim sobre ella en la “Guía y añalejo perpétuo de Barcelona” (1863), a on Cornet y Más, referint-se al “Sábado Santo” (¿no era en Pasqua?), diu que “En este dia el padrino tiene obligacion de comprar á su ahijado una mona”, afegint que es tractava de “un roscon”, que portava “tres, cuatro, seis y aun hasta doce huevos enteros y cocidos en el horno…”. ¿Es normal desficaci tan gran, de posar dotze ous en una mona? ¿No recorda l’espectacul de circ en que es convertiren les torres humanes de la muixaranga o “ball de valencians”, quan copiades pels catalans, es convertiren en “castells”? (vore “Notes d´etnologia valenciana. La muixaranga”)

No es dificil convindre, que la facilitat en perdre i desvirtuar tradicions, no es mes que una mostra de falta de raïls. Pero tirant-li morro, els catalans intenten disimular-ho, dient que la mona “al País Valencià…no va evolucionar”, sentencia que escriu Sebastià Gasch en el llibre “Expansió de l’art català al món” (1953), qui segurament, sense haver acabat de dormit alguna mona, escriu sobre “l’escultor que fa escultures que tenen qualitat de mones de Pasqua”. Es un eixemple aplicable al llenguage “cientific” de la filologia catalanera, en relacio a la nostra llengua valenciana. Perque en questio de llengua, hem de saber, que si els valencians mantinguem una paraula com es dia antigament i els catalans no, els valencians nos “fosilitzem” i els catalans “evolucionen”. Quan es al reves, els catalans “conserven les esencies” i els valencians nos “degradem”. Fem lo que fem els valencians, si no coincidix en el català, sempre esta malament. ¿Seran tan alficosos, de creure’s que nos enganyen?

Ara vorem, com alguns catalans estan tan desesperats per apoderar-se de la mona i tindre alguna tradicio propia, que perden la vergonya a mentir descaradament. En el “Viquipèdia” català, en l’entrada “mona de pasqua” es llig que “…el Diccionari de la llengua castellana, de la Reial Acadèmia, ofereix en la seva edició de l’any 1783 la següent definició: “Catalunya, València i Múrcia. La coca o rosca que es cou…”. Puix be, l’any 1783, impres per D. Joaquin Ibarra, es publicà la segon edicio del “Diccionario de la Lengua Castellana compuesto por la Real Academia Española”, en la qual “se han colocado en los lugares correspondientes todas las voces del suplemento” de l’edicio de 1780. En la p 644 de l’edicio, ve la paraula “mona”, que diu: “p. Val. y Mur. La torta o rosca que se cuece en el horno con huevos puestos en ella en cáscara por pasqua de flores, que en otras partes llaman hornazo”. ¿A on esta Catalunya que no la veig? Pere Labèrnia Esteller, no s’atrevi a tant, i en la p. 250 del vol 2 del “Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina” (1840), escriu: “Coca ab ous durs, sencers i cuyts ab ella. Hornaza, y mona p. Valencia y Mur. Ovis ornatus panis” ¡Che!, ¿Nomes Valencia i Murcia? ¿Se li passà Catalunya?

Es significatiu que en el “Gazophylacium Catalano-Latinum” del barceloni Joannes Lacavalleria, de l’any 1696, en la veu “mona”, res diu de la mona de pascua, a pesar de que l’autor es recrea en la mona zoologica, traduint al llati “Mona ó monot; animal salvatge… Lo que es de mona ó o que pertany a mona…Petita mona, monetaMona lletja…Petita mona de cua…Petita mona barbuda.” ¿Desconeixia el català Joan Lacavalleria lo que era una mona de Pasqua, a punt d’entrar en el s. XVIII?

Front a mentires i silencis, el valencià Francí de Castellví, en “Les trobes en lahors de la Verge Maria”, (1474), documenta la mona de Pasqua valenciana quan escriu: “Vos dejunas contra·l Satan que·ns mina / ara paschau ab Deu la dolça mona”.

Per aixo, es divertit vore que en l’escrit “Mones de Pasqua. La festa major de la Xocolata” del “Gremi de Pastisseria de Barcelona i Provincia”, escriuen que “De Roma, la denominació, el costum, van passar a Catalunya”. Encara que pensant be, podriem supondre, que els del gremi de Pastisseria de Barcelona, coneixen que en el manuscrit de Copenhague de la “Cronica del moro Rasis”, versió facticia i interpolada per Gabriel Rodríguez de Escabias, s’escriu que “E a Valencia le pusieron este nombre los rromanos quando tomaron a España, ca su nombre era Roma. (p 294 de la “Cronica del moro Rasis” de Diego Catalán i Soledad de Andrés -1975). Per tant, a on diu Roma, els pastissers catalans, segur, segur, que volien referir-se a Valencia i no a la capital d’Italia.

Vist lo vist, es dificil barallar la possibilitat de que la tradicio valenciana de la mona de pasqua es tracte d’una costum duta pels “conquistadors” catalans de Jaume I. Eixa remota possibilitat es descarta rapidament, sabent que “és un costum desconegut a les illes Balears, segons nos informa el DCVB i segons llegim en “Els Menorquins de la Florida: història, llengua i cultura” de Philip D. Rasico, a on es diu que “la mona de Pasqua és desconeguda a les Balears”. Ningu en dos dits de cap podria pensar, que els catalans que anaren a la conquista de les Balears, desconegueren una pretesa costum anterior, que per tant, es manifesta com a inexistent. Es posa de manifest, que segurament la “mona catalana”, no es mes que una atra copia d’una costum ancestral propia del poble valencià, sense excloure que tambe puga ser tradicional dels tortosins, poble en qui tantes coses compartim els valencians, sent interessant saber que en la Tesis doctoral de M.Àngels Massip i Bonet (1991), dirigida per Joan Veny, sobre “El lèxic tortosí: història o present”, la paraula “Mona (de Pasqua)” es presentada com a propia del tortosí i d’orige “valencià”.

Quevedo, en “España defendida y los tiempos de ahora…” (1609) fa que Joana Pallas diga a Violante “amagau lo valenciá”, perque els castellans, “nos furten les paraules…pera fer farses ab ella”, concloent que “mones son de Valencia, parlant ab reverencia”. Per lo que hem vist, pareix ser, que els catalans tambe son “mones de Valencia”, en relacio a la mona de Pasqua, sent que s’han llimitat a intentar copiar, repetir i desvirtuar.

Per a acabar, s’ha de dir, que la tradicio de la mona de pasqua valenciana, es molt mes que un pastis, per lo que una volta posada al seu puesto a la “mona catalana”, estem en condicions de procedir a l’estudi, de la “Pasqua de la mona” valenciana. Nos durà a conclusions sorprenents.

Font:  http://agustigalbis.wordpress.com/2011/04/15/la-%E2%80%9Cmona%E2%80%9D-catalana-de-pasqua/

Les Falles del 2010 seran les més recordades enero 29, 2010

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana, Uncategorized.
Tags:
add a comment

Com ya sabreu tots, l’any 2011 les falles de secció especial, en 2011 no podran costar més de 100.000€. ¿És la fi de les falles tal i com les coneixem? Anem a matisar,  si no canvien les normes, les falles que entren a concurs, no podran sobrepassar eixe presupost.

Com no, feta la llei, feta la trampa, les falles enormes i en presuposts desorbitats no van a desaparéixer mentres existixca alguna comissió fallera disposta a pagar-les. Ara be, ¿gastaran tants diners sense tindre la motivació de guanyar?

És algo que espere que pugam vore tots, mentres tant, yo pense fruir d’estes falles com si foren les últimes.

La casca valenciana diciembre 24, 2009

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana.
Tags:
add a comment

La casca és un pastiç redó de massapà típic de la cuina valenciana fet de rovell d’ou, melada, cabell d’àngel, fruita o moniato confitat. La casca sol portar dins llepolies o monedes de chocolate per als chiquets.

La tradició de menjar casca el dia de reixos ha anat substituint-se per la de menjar roscó, d’orige francés, encara que en moltes pasticeries encara venen casques i són més venudes que el roscó en certs llocs com Sueca, on no s’ha perdut la tradició.

Font: Casca en la wikipedia en valencià

Relacionat: https://valencianisme.wordpress.com/2009/02/05/el-san-valenti-valencia-es-la-mocaora/

Cançons de Nadal en valencià diciembre 9, 2009

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana.
Tags: ,
add a comment

Ací vos deixem una recopilació de cançonetes per a este nadal oferides per Lo Rat Penat

Cançons de Nadal
1-Feu-me llenya (Benifallim)
2-Aurora de les panderetes (Real de Gandia)
3-“L’arguinaldo” de Potries
4-La Virgen se está peinando (Sot de Chera)
5-Ball dels Reixos (Moixent)
6-Arrorró (Rebesalbes)
7-Jotica de Navidad (Ayora)
8-Villancico de la agüela (Cofrentes)
9-La Nit de Nadal (Almenara)
10-Nadalenca antita dels masers de Mariola
11-A Belem les chiques (Tavernes de La Valldigna)
12-Done’m “l’asguinaldo” (Muro)
13-Albada de Navidad
14-Doneu-me tonyetes (Xixona)
15-La nit de “maitines” (Oliva i Benipeixecar)
16-Estes festes de Nadal (Palma de Gandia)
17-A Belem me’n vullc anar (Beniarjó)
18-Senyora Maria (Meliana)
19-Sant Josep com és fuster (Petrés)
20-La Pastora Manueleta (Alfara del Patriarca)
21-Els pobres no tenim res (Alcàsser)
22-Sr. retor, no “s´assuste” (Font d’En Carròs)

Fa dosmil anys
1-Albada de Navidad
2-Aurora de l’Encarnació (Aldaya)
3-Gojos al Jesuset (Nules)
4-La Virgen es panadera (Xixona)
5-Estes festes de Nadal (Palma de Gandia)
6-Pastorets (Castell de Guadalest)
7-Nadal (Beneixama)
8-Pastorcito Santo
9-“L’arguinaldo” de Potries
10-Jota de ronda i Ball de Tipiti (Titagües)
11-L’U de Tàrbena
12-Jota de les Useres
13-Seguidilla i la Jota de Vilafranca
14-Veniu presurosos

Celebra la mocaorà este 9 d’Octubre octubre 4, 2009

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana.
add a comment

mocaoraYa estem casi a 9 d’Octubre, i desde este blog vullc que els que esteu ahí llegint no s’oblideu de celebrar el dia dels valencians en la tradicional mocaorà.

La Mocaorà (mocadorada) és una festa tradicional valenciana celebrada cada 9 d’Octubre que commemora que en la conquista de Jaume I de la Ciutat de Valéncia, les dones valencianes oferiren fruites i verdures en agraïment. Hui dia els enamorats regalen a les seues novies o esposes un mocador en fruites de massapà.

Música de falles – El Faller marzo 5, 2009

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana, Falles.
Tags: ,
1 comment so far


Canciones de fallas, cançons de falles Música de fallas, música de falles, lletra de la cançò “El Faller”, El fallero:
Despertant els nostres cors,
Valéncia riu.
Per la senda de les, flors
ya ve l’estiu.
Creua el carrer la chicalla
replegant els trastos per a la falla;
i manté la tradició
d’esta cançó…
¿Hi ha una estoreta velleta
per a la falla de Sant Josep,
del tio Pep…?
I van juntant lo que els veins els van donant
per a buidar el porche.
¿Hi ha una estoreta velleta
per a la falla de Sant Josep?,
I en una estela del montó
se du el compàs d’esta cançó.
En les cares de la gent
tot és content.
Chiqueta meua
que del carrer eres l’ama
per culpa teua
tinc el cor encés en flama.
No te separes
del caliu del meu voler,
reineta fallera,
que si tu em deixes
un ninot tindré que ser,
¿Hi ha una estoreta velleta
per a la falla de Sant Josep?,
per a la falla del meu carrer.

1000 anys des de la fundació del Regne de Valéncia febrero 12, 2009

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana.
add a comment

Carles Robust / Hui, 12 de febrer del 2009 – 11 del segon yamadá del calendari llunar islàmic -, fa mil anys Valéncia se va convertir en regne autònom i independent, governat per si mateix i somés a una llegalitat estrictament valenciana.

Hui fa mil anys que Mubarak de Valéncia, desafiant al Califat de Córdova, va declarar que Valéncia podia governar-se per si mateixa, creant un nou Estat.

Hui fa mil anys que va nàixer el “Mamlaka Balansiya”, la traducció literal del qual és “el Regne de Valéncia”. “Mamlaka Balansiya” se distinguia perfectament de “Medina Balansiya”, la Ciutat de Valéncia. L’expressió “Ciutat i Regne de Valéncia” és filla directa d’esta diferenciació aràbica entre “Mamlaka” i “Medina”.

Hui fa mil anys que des de la torre de la mesquita de Valéncia el “jatib” o predicador va llançar la “jutba” o sermó previ a l’oració. En esta alocució s’invoca específicament el nom del sobirà territorial, i per primera vegada en este dia de febrer de 1009, es va apelar al rei Mubarak en signe d’adhesió o sumissió.

Hui fa mil anys que se va iniciar la monarquia valenciana, els setze primers titulars de la qual van ser de religió musulmana: Mubarak, Mudafar, Labib, Muyahid, el gran Abdelasís I que va regnar quaranta anys, Abdelmalik, Almamún, Abu Bakú, Abu Utmán, Alqadir, Ibn Yahaf, Marwán Abdelasís II, Ibn Yhad, el famós Sad Mardanís dit “el rei llop”, Abu Zeid i Ibn Zayán. A partir de 1238 va ser la dinastia cristiana de Jaume I la que va continuar la titulació, i després els Trastámara, Ausburgo i Borbó.

Hui fa mil anys que se van iniciar en la península les autonomies regionals. L’actual configuració particularista respon a esta solució d’urgència del sigle XI. El Regne de Valéncia, en este conjunt, és autonomia ben antiga.
Hui fa mil anys que se va iniciar una història política pròpia a Valéncia, en el naiximent d’un Estat que comprenia fins a Tortosa, Requena i Elda; junt en el reducte independent de Dénia on el general Miyahid se va fer fort fins a deu anys més tart, que se va coronar rei de Valéncia i va conseguir la continuïtat territorial valenciana fins a Múrcia.

Hui fa mil anys que l’estructura estatal valenciana va començar a gestar-se, soportant les distintes envestides que posteriorment li sobrevindrien. El Regne de Valéncia quedaria 8 anys baix senyoriu del Cid, 50 anys baix domini almoràvit i 80 anys davall poder almohade. Pero sempre va resorgir.

Hui fa mil anys que se va engendrar la criatura sociològica que el rei Jaume I batejaria com a cristiana. Si este monarca aragonés haguera volgut fer taula rasa de l’anterior podia haver canviat l’ubicació i les dimensions de l’Estat, i haver fundat un regne de nou encuny en una nova denominació. Pero va respectar l’anterior, una tradició sòlida i consolidada.

Hui fa mil anys que Valéncia se va convertir en tall real, i a la crida dels reis valencians van acodir els millors lliterats i juristes d’Al Andalus, creant un verdader Segle d’Or autòcton, actualment oblidat pel desconeiximent de la llengua àrap que tenim. Els noms d’estos autors s’estudien en manuals lliteraris d’atres països, però estan completament absents en les nostres escoles.

Hui fa mil anys que se va iniciar el sentiment de Valencianitat que va impregnar les pàgines dels escritors més conscienciats. En quant s’alluntaven del Regne sorgia l’elegia a Valéncia, l’alabança al clima, a l’Horta i a la Russafa. Per a ells era el paraís de Deu sobre la Terra.

Hui fa mil anys que es va confirmar la convivència entre confesions diferents sense imposicions dels uns als atres. El monarca musulmà respectava a judeus i cristians. Tot al contrari del que succeiria més tart, quan es va impondre la transigència com a separació entre comunitats.

Hui fa mil anys que Valéncia va conseguir un estatus propi en el panorama internacional. No van fer falta competicions deportives ni publicitats extemporànees. Pel mer fet de ser capital d’un Estat el seu nom va començar a anotar-se en els mapes, i el seu port va alvançar cap eixa expansió que la convertiria en empori comercial durant molts sigles.

Hui fa mil anys que Valéncia de ser una vila agrícola rica va voler convertir-se en referent polític de tota la regió. Açò va moure el creiximent urbanístic: noves muralles; suntuosos palaus com l’Alcàsser real en el centre de la capital, i els palauets de l’exterior, com el gran palau dels reixos de Valéncia la primera pedra del qual va posar el rei Abdelasís.

Hui fa mil anys, en definitiva, que es va iniciar la gran etapa esplendorosa de Valéncia. A pesar que per prejuís religiosos, culturals i inclús polítics es vullga minimisar la seua importància. En qualsevol atre lloc s’haguera festejat solemnement. En el Regne de Valéncia, el país de l’autoodi, ho evocarem patriòticament només uns nostàlgics.
Traducció de: http://www.elpalleter.com/actualitat/opinions/noticies/2008/120209_2.html

El San Valentí valencià és la mocaorà febrero 5, 2009

Posted by valencianisme in Cultura Valenciana.
Tags: ,
1 comment so far

sanvalentiQueda poc per al Dia dels Enamorats o Dia de San Valentí, una celebració importada que se celebra cada 14 de Febrer, que beneficia, sobretot, als gran almagasens. Esta nova tradició importada i molt promocionada està fent que la nostra tradicional Mocaorà del 9 d’Octubre se veja molt desplaçada i de celebració marginal.

Lo mateix que en la mocaorà, passa anualment en el Roscó de Reixos, atra tradició importada que està substituint a la nostra tradicional Casca valenciana de Reixos.

¿Quan deixarem els valencians de renegar de lo nostre?